Coliflor

La Coliflor

Introducció

La coliflor és una inflorescència de forma arrodonida, carnosa i de grans dimensions. Pertany a la família de les Crucíferes, que engloba més de 300 gèneres i unes 3.000 espècies pròpies de regions temperades o fredes de l’hemisferi nord. El terme Brassica, gènere a què pertanyen, és el nom llatí de les cols. Dins d’aquesta família es troben moltes varietats: bròquil, col blanca o col, col llombarda, coliflor, nap, rave, etc.

ORIGEN I VARIETATS

La coliflor és una verdura procedent de les regions de la Mediterrània oriental, en concret del proper orient (Àsia Menor, el Líban i Síria). En l’Antiguitat no era consumida com a aliment. S’utilitzava per tractar algunes malalties com el mal de cap o la diarrea. Els romans van ser els primers a conrear la coliflor. Des d’Itàlia es va estendre a la Mediterrània, gràcies a les relacions comercials que van tenir lloc en aquella època. Va ser al segle XVI quan el seu cultiu va arribar a França i Anglaterra. Al XVII la coliflor ja es conreava a la major part d’Europa i no va ser fins al segle XVIII quan va arribar a Espanya.

Xina és el principal productor de coliflor, si bé aquesta verdura es cultiva a tot el món.

A Espanya, l’any 2016 les comunitats autònomes que més coliflor van produir van ser: Andalusia, Navarra i la Comunitat Valenciana.

Existeixen nombroses varietats de coliflor que poden classificar-se en funció de diferents criteris. Si s’atén al seu color, es distingeix entre coliflors blanques, verdes i morades.

Coliflor blanca: és la varietat més comuna. El seu color blanc es deu al fet que els agricultors uneixen per sobre de la mata les fulles verdes que l’envolten. Impedeixen així l’entrada del sol i inhibeixen el desenvolupament de la clorofil·la, pigment que els confereix el seu color verd.

Coliflor verda: es permet la seva exposició al sol i per tant té lloc el desenvolupament de la clorofil·la. Aquesta varietat és més aromàtica que l’anterior i conté més vitamina C. Dins d’aquest grup s’inclou una varietat coneguda com a «Romanesco», que té forma de torreta o minaret.

Coliflor morada: varietat caracteritzada per la presència d’antocianines, uns pigments amb acció antioxidant, responsables del seu color violaci. No obstant això, el seu peculiar color desapareix amb la cocció i dona lloc a un to groc verdós. Es pot fer una segona classificació de la coliflor segons els requeriments tèrmics per a la formació de la pella.

Coliflors tropicals: són capaços de produir pilots de qualitat acceptable a temperatures superiors als 20 °C. Dins d’aquest grup, es troben la White Baron i la White Corona.

Coliflors vernalitzants: requereixen temperatures més baixes per produir tijes de bona qualitat. Són típiques de països de nord d’Europa. Dins d’aquest grup es troba la varietat Walcheren Winter i els seus derivats, així com la Gegant de Nàpols.

Coliflors no vernalitzants: capaços de produir pilots de qualitat a temperatures d’entre 14 i 20 °C. Són pròpies de regions temperades. Es coneixen a Europa amb el nom de coliflors tardanes. Dins d’aquest grup es troben la coliflor Erfurt, el tipus Snowball, Suprimax i la varietat Matra.

També es classifiquen en funció de la seva època de maduració.

D’estiu: són coliflors compactes. Presenten l’avantatge que no totes maduren alhora, de manera que les pot trobar al mercat des de principi fins a finals d’estiu.

De tardor: poden ser coliflors grans i vigoroses o més petites i compactes.

D’hivern: tot i el nom que reben, són varietats que maduren a la primavera.

Hi ha un tipus de coliflor anomenada «minicoliflor» que es destina sobretot a l’alta gastronomia causa del seu elevat preu.

LA MILLOR ÈPOCA PER LA COLIFLOR

Les coliflors es troben en el seu millor moment entre els mesos de setembre i gener, però podem disposar d’elles durant tot l’any.

CARACTERÍSTIQUES

  • Forma: consta d’una part rodona i blanca anomenada massa i una coberta exterior de fulles.
  • Mida i pes: presenta un diàmetre de fins a 30 centímetres. Un bon exemplar pot arribar a pesar més de 2 quilograms.
  • Color: la massa pot ser de color blanc, verd o violeta, segons la varietat a la qual pertanyi. Les seves fulles són de color verd més o menys intens.
  • Sabor: posseeix un sabor suau, de vegades amb un toc dolç.

COM triar-la i conservar-la

A l’hora d’adquirir una coliflor, s’aconsella triar els exemplars que presentin una massa neta, ferma i compacta, amb fulles verdes i tendres.

Si té taques marronoses, inflorescències separades o parts toves en la massa, vol dir que està vella. També convé descartar aquells exemplars que presentin motes, pel fet que moltes vegades apareixen com a conseqüència de l’existència de fongs o insectes en la coliflor.

No obstant això, l’existència de fulls petits que sobresurtin de la massa i una massa granulosa no impliquen una mala qualitat sempre que aquesta sigui compacta. Un cop a casa, la coliflor ha de conservar a la nevera, embolicada en una bossa de plàstic perforada. D’aquesta manera pot conservar les seves qualitats tant nutricionals com organolèptiques durant una setmana. S’aconsella no rentar-la fins al moment en què hagi de ser consumida.

La coliflor també pot conservar congelada. Per a això es seleccionen aquells cabdells que siguin més ferms i blancs i s’escalden durant uns minuts en aigua bullent. D’aquesta manera es pot mantenir durant un període de prop de vuit mesos.

PROPIETATS NUTRITIVES

El principal component de la coliflor és l’aigua, el que, acompanyat del baix contingut que presenta tant d’hidrats de carboni i proteïnes com de greixos, la converteix en un aliment d’escàs aportament calòric. Es considera bona font de fibra, així com de vitamines i minerals. En relació amb les vitamines destaca la presència de vitamina C i folats. També conté altres vitamines del grup B, com la B1, B2, B3 i B6 però en menors quantitats.

La vitamina C té acció antioxidant, intervé en la formació de col·lagen, ossos, dents i glòbuls vermells, a més d’afavorir l’absorció del ferro dels aliments i millorar les defenses davant les infeccions.

Els folats participen en la producció de glòbuls vermells i blancs, en la síntesi de material genètic i en la formació d’anticossos del sistema immunitari. La vitamina B1 actua en el metabolisme dels hidrats de carboni. Per això, els requeriments d’aquesta vitamina depenen, en part, del contingut en hidrats de carboni de la dieta diària. La seva deficiència es pot relacionar amb alteracions neurològiques o psíquiques (cansament, pèrdua de concentració, irritabilitat o depressió).

La vitamina B2 o riboflavina es relaciona amb la producció d’anticossos i de glòbuls vermells i ajuda a la producció d’energia i en el manteniment del teixit epitelial de les mucoses.

La vitamina B3 o niacina col·labora en el funcionament dels sistemes digestiu i nerviós, el bon estat de la pell i en la conversió dels aliments en energia, mentre que la B6 participa en el metabolisme cel·lular i en el funcionament del sistema immunitari.

Quant al seu contingut en minerals, es considera a la coliflor un aliment ric en potassi i fòsfor. També conté, en quantitats discretes, ferro, magnesi i calci. Aquest últim és de pitjor aprofitament que el que procedeix dels lactis o altres aliments que són font important d’aquest mineral, igual que passa amb el ferro, l’absorció és molt més gran quan procedeix d’aliments d’origen animal.

El potassi és un mineral necessari per a la transmissió i generació de l’impuls nerviós i per a l’activitat muscular normal. A més, intervé en l’equilibri d’aigua dins i fora de la cèl·lula. El magnesi juga un paper important en la formació d’ossos i dents, es relaciona amb el funcionament d’intestí, nervis i músculs. A més, millora la immunitat i posseeix un suau efecte laxant. El fòsfor, igual que el magnesi, juga un paper important en la formació d’ossos i dents.

Com també altres verdures del mateix gènere Brassica, el consum de coliflor s’aconsella pel seu alt contingut en elements fitoquímics (glucosinolats, isotiocianatos i índole). Aquests contribueixen a la prevenció d’algunes malalties degeneratives i a estimular el sistema immunitari pel seu caràcter antioxidant. Molts d’aquests compostos ensofrats (dimetilsulfur, trimetilsulfuro …) són responsables de la forta aroma que desprèn aquesta verdura durant la seva cocció.

Composició per 100 grams de porció comestible
Energia (kcal) 18
Aigua (ml) 92,5
Hidrats carboni (g) 2,1
Fibra (g) 2,3
Potassi (mg) 193
Calci (mg) 22
Fòsfor (mcg) 35
magnesi 12
Folats (mcg) 64
Vitamina C (mg) 47
Vitamina B6 (mg) 0,12

mcg = micrograms (milionèsima part d’un gram)

Esta web utiliza cookies. Si continúas navegando estarás aceptando nuestra Política de Cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies
Ir arriba