Bleda

Introducció

La bleda és una planta que s’inclou dins de la família de les Quenopodiàcies, a la qual també pertanyen unes 1.400 espècies de plantes pròpies de zones costaneres o de terrenys salins temperats. Altres verdures com els espinacs i les remolatxes de taula comparteixen parentiu amb la bleda.

Origen i varietats

Es tenen referències escrites que situen la bleda en les regions costaneres d’Europa i del nord d’Àfrica banyades pel mar Mediterrani, dotades d’un clima temperat adequat per a una planta a la qual la perjudica bastant els canvis bruscos de temperatura. Existeixen documents que proven que ja en el segle V aC els grecs utilitzaven la bleda com un aliment en la seva dieta. Des d’Europa s’ha expandit a diferents països del món i en l’actualitat presenta una àmplia difusió, de manera especial a Amèrica i Àsia.

Una teoria suggereix que la bleda (varietat cicla) es va originar per hibridació a partir de l’espècie Beta marítima, de la qual parteix també la remolatxa de taula (varietat vulgaris).

Segons sembla, van ser els àrabs els que, a partir de l’edat mitjana, van començar a conrear-la i descobrir les autèntiques propietats medicinals i terapèutiques d’aquesta planta. Resulta curiós que la bleda, una verdura tan utilitzada com a planta medicinal des de fa segles per àrabs, grecs i romans, es consideri en l’actualitat una verdura ordinària, de pobra categoria. Les raons d’aquest desprestigi poden obeir a la facilitat del seu cultiu, a la seva abundància en el mercat o al preu assequible a què es ven.

A la península Ibèrica, l’any 2013 els principals productors de la bleda van ser Andalusia, Catalunya i València. A escala mundial, països d’Europa central i meridional (Itàlia, França, Holanda, Bèlgica i Alemanya, així com les Illes Britàniques) i Amèrica de Nord van ser els principals productors.

La bleda presenta una diversitat limitada. Això es reflecteix en l’escàs nombre de varietats conreades. La seva classificació s’estableix en funció del color, la mida de les fulles i pecíols o penques, el gruix de la penca i la recuperació ràpida en el tall de les fulles. Les més conegudes, cultivades i apreciades per la seva qualitat i gust són:

Groga de Lió: de fulles grans, ondulades, de color verd groguenc clar i penca de color blanc molt desenvolupada, amb una amplada de fins a 10 cm. Són les de major comercialització.

Verd amb penca blanca Bressane: fulles molt ondulades, de color verd fosc i penques molt blanques i amples (fins a 15 cm).

La seva millor època

La bleda, encara que depèn de la varietat, és una verdura conreada durant tot l’any. No obstant això, la millor època per al seu consum és d’octubre a abril, perllongant de vegades als mesos de maig, juny i setembre.

La indústria agroalimentària ofereix bleda processada de diferents maneres: tallada similar a l’espinac, fresca, en conserva o congelada; per penques, per fulles o combinada amb altres vegetals.

Característiques

Forma: les fulles de la bleda són grans, de forma oval, lleugerament de cor, amb marcades nervadures que neixen de la meitat de la tija. El pecíol o penca és ample, llarg i carnós.

Mida i pes: la bleda se sol recol·lectar quan pesa entre 750 grams i 1 quilo. La longitud, de 20 a 30 cm, i amplada, de 15 a 20 cm, de les fulles també és un indicador del moment de la collita. Les penques solen ser de grans dimensions, de 3 a 4 cm d’ample i de 15 a 20 cm de llarg, molt carnoses i suculentes.

Color: el color del full difereix segons varietats entre verd fosc, verd clar i groc. Les penques són de color blanc, crema o groc, tot i que també n’hi ha de color vermell.

Sabor: el sabor de les fulles de bleda és similar al dels espinacs. Les penques resulten molt carnoses i suculentes amb un sabor vegetal molt suau.

Com triar-la i conservar-la

S’han de seleccionar les bledes de fulles fresques, tendres i intactes, de color verd uniforme i brillant i de penques dures. Les bledes amb fulles molt grans, aspres, de color verd groguenc i amb tiges fibrosos adverteixen que la planta ja ha florit o està a punt de fer-ho, el que fa que les seves penques desenvolupin un sabor molt amarg. Rebutgeu també les fulles toves (senyal de deteriorament) o marcides o les que presenten evidència de dany causat per insectes.

La bleda és una verdura de vida curta. Per això, convé consumir-la en 2 o 3 dies des de la recol·lecció. Guardada al verduler de la nevera es conserva uns dies més. Si es compra la bleda fresca i es vol congelar, s’ha d’escaldar prèviament durant 2-3 minuts en aigua bullent.

Propietats nutritives

La bleda és una verdura amb quantitats insignificants d’hidrats de carboni, proteïnes i greixos, atès que el seu major pes l’hi deu al seu elevat contingut en aigua. Per això resulta una verdura poc energètica, encara que constitueix un aliment ric en nutrients reguladors, com certes vitamines, sals minerals i fibra. És una de les verdures més abundants en folats (Vitamina que deu el seu nom del llatí folium, fulla), amb quantitats destacades de betacarotè (provitamina A) i de vitamina C. Les seves fulles verdes més externes són les més vitaminades.

Els folats intervenen en la producció de glòbuls vermells i blancs, en la síntesi del material genètic i en la formació d’anticossos del sistema immunitari.

El betacarotè és un pigment natural que confereix el color groc-ataronjat-vermellós als vegetals. L’organisme, a mesura que ho necessita, el transforma en vitamina A. En el cas de la bleda, el beta-carotè està emmascarat per la clorofil·la, pigment més abundant. La vitamina A és essencial per a la visió, el bon estat de la pell, el cabell, les mucoses, els ossos i per al bon funcionament de sistema immunitari. A més, compta amb propietats antioxidants. També participa en l’elaboració d’enzims en el fetge i d’hormones sexuals i suprarenals.

La vitamina C, és un important antioxidant, sobretot per a la prevenció de cataractes, alguns tipus de càncer i altres malalties degeneratives.

A la bleda, el mineral més abundant amb diferència és el potassi. No obstant això, aquesta verdura destaca respecte a la resta pel seu major contingut en magnesi, sodi (responsable en part del seu marcat sabor), iode, ferro i calci, aquests dos últims de pitjor aprofitament que els que procedeixen dels aliments d’origen animal (lactis, carns i peixos).

El potassi és un mineral necessari per a la transmissió i generació de l’impuls nerviós i per a l’activitat muscular normal. Intervé també en l’equilibri d’aigua dins i fora de la cèl·lula.

El magnesi es relaciona amb el funcionament d’intestí, nervis i músculs, forma part d’ossos i dents, millora la immunitat i posseeix un suau efecte laxant.

El iode és un mineral indispensable per al bon funcionament de la glàndula tiroide, que produeix les hormones tiroïdals. Aquestes intervenen en nombroses funcions metabòliques, com el manteniment de la temperatura i del metabolisme corporal. Així mateix, el iode és essencial en el creixement del fetus i en el desenvolupament del seu cervell.

El ferro és un mineral imprescindible per a la síntesi d’hemoglobina de la sang i per tant, per al transport d’oxigen a totes les cèl·lules de l’organisme. En les hortalisses i més concretament en les bledes, es troba en forma «no hemo» (ferro fèrric), que és de pitjor absorció que el «ferro hemo» d’origen animal.

Per millorar l’absorció del ferro no hemo convé ingerir en el mateix menjar, juntament amb el vegetal ric en ferro, un aliment que sigui bona font de vitamina C.

Composició per 100 grams de porció comestible
Energia (kcal) 21
Aigua (ml) 94,4
Hidrats carboni (g) 2,7
Fibra (g) 1
Potassi (mg) 378
Magnesi (mg) 81
Iode (mcg) 35
Ferro (mg) 2,3
Vitamina A (mcg) 183
Folats (mcg) 22
Vitamina C (mg) 35

mcg = micrograms (milionèsima part d’un gram)

Esta web utiliza cookies. Si continúas navegando estarás aceptando nuestra Política de Cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies
Ir arriba